—Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida —no va poder evitar pensar en aquestes paraules, que el seu pare li havia repetit una i altra vegada durant els anys de la seva infància.
—Aquest maleït arc s’ha de poder tensar d’alguna forma —va renegar mentre que va empenyar la pala amb els peus i va estirar de la corda amb les mans.
L’arc, que no es va moure ni un dit, era una peça antiquíssima, heretada de pare a fill des de fa generacions. Venia conjuntament amb un elm beneït per la santíssima Bilibana i guarnit amb plomes de milaguenya i una cuirassa d’un sauropedius (una mena de tortuga gegant) orlat amb una bordura de plata amb el gravat de la flor del regne de Paragonia, símbol de grandesa i fortalesa.
Samanuri era l’últim membre d’una família d’arquers adjuntats des de fa segles al rei. Havien participat en les grans croades contra els pilipanis, en les guerres morades i en la mítica batalla d’Arsanes. Entre els seus avantpassats hi havia l’imponent Sogatu de Nurcia, el magnífic Siduai de Mossa i l’inoblidable Susalo de Loria, que, com explica la llegenda familiar, va matar amb només una fletxa el gegant Xauni.
Ara li tocava a ell fer justícia a la seva estirp. Però Samanuri no era tan alt i robust com els seus antecessors. No, Samanuri era més aviat baixet com la seva mare i, bé que de constitució atlètica, ja que va entrenar tota la seva vida per equivaler al seu pare, no era capaç d’estirar l’arc amb ambdues mans, simplement perquè no hi arribava de proporció.
Així assegut a sobre d’un tamboret, recòndit sota la cuirassa, intentant estirar l’arc amb mans i peus, només va poder pensar en les paraules del seu pare: —Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida.
l'estoig d'idees 