—Aniré a Austràlia el pròxim mes. Vull desafiar-me donant menjar als taurons!
Mentre que tu cada vegada et converteixes en el millor pare, demostrant com un pot superar-se –pujant al Kilimanjaro, tirant-te amb paracaigudes o ballant amb els ossos a l’Alaska–, jo em converteixo en la pitjor mare: «Recolliu ja!», «Acaba’t les cols de Brussel·les», «No pintis la paret»…
—Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida —no va poder evitar pensar en aquestes paraules, que el seu pare li havia repetit una i altra vegada durant els anys de la seva infància.
—Aquest maleït arc s’ha de poder tensar d’alguna forma —va renegar mentre que va empenyar la pala amb els peus i va estirar de la corda amb les mans.
L’arc, que no es va moure ni un dit, era una peça antiquíssima, heretada de pare a fill des de fa generacions. Venia conjuntament amb un elm beneït per la santíssima Bilibana i guarnit amb plomes de milaguenya i una cuirassa d’un sauropedius (una mena de tortuga gegant) orlat amb una bordura de plata amb el gravat de la flor del regne de Paragonia, símbol de grandesa i fortalesa.
Samanuri era l’últim membre d’una família d’arquers adjuntats des de fa segles al rei. Havien participat en les grans croades contra els pilipanis, en les guerres morades i en la mítica batalla d’Arsanes. Entre els seus avantpassats hi havia l’imponent Sogatu de Nurcia, el magnífic Siduai de Mossa i l’inoblidable Susalo de Loria, que, com explica la llegenda familiar, va matar amb només una fletxa el gegant Xauni.
Ara li tocava a ell fer justícia a la seva estirp. Però Samanuri no era tan alt i robust com els seus antecessors. No, Samanuri era més aviat baixet com la seva mare i, bé que de constitució atlètica, ja que va entrenar tota la seva vida per equivaler al seu pare, no era capaç d’estirar l’arc amb ambdues mans, simplement perquè no hi arribava de proporció.
Així assegut a sobre d’un tamboret, recòndit sota la cuirassa, intentant estirar l’arc amb mans i peus, només va poder pensar en les paraules del seu pare: —Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida.
—Va, Mama, que ja quasi hi som…
Sempre les mateixes presses, res no pot anar prou ràpid, mai hi som a temps, a ell ja li agradaria estar sempre un pas més endavant, una mica més avançat i més lluny. Per ell el temps és un company amb qui jugar a fet i amagar i jo sóc l’àrbitre que intenta atrapar-los, però que sempre es queda un pas enrere. Per tant segueixo, no hi ha espai per aturar-me, per això és la nit.
—Què la trobem segur amunt de tot, no pot desaparèixer així com així, no Mama?
No, no pot desaparèixer així com així, penso, però evidentment no l’hem gaudit aquest any.
Cada pas que faig em provoca explosions de suor. En Biel en canvi no sembla afectar-lo per res aquesta calor. A mi pel contrari em roben l’aire, la calor i la insaciable curiositat d’en Biel, que no es pararia mai.
—Tu creus que podria amagar-se sota una pedra. O pot ser sobre un arbre. Si busquem bé la trobarem segur?
Dubto de la nostra sort. Jo crec que cada vegada la perdem una mica més, i enguany ja no vol aparèixer per res. Però aquest raonament no podrà saciar a en Biel. Per tant seguim cap amunt. Queda poc per arribar al bosc, a la desitjada ombra que ens protegirà d’aquest sol sahàric.
Finalment hi arribem, jo amb passos pesats, en Biel amb el típic pas volador d’un nen de cinc anys. No para d’aixecar pedres i escorcollar cada una de les branques dels arbres. Després de deu minuts, deu minuts que per ell representen una eternitat, deu minuts que a mi em serveixen per recuperar una mica de forces en la tranquil·litat del bosc, pregunta desesperadament, tan desesperadament com em sento jo:
—Però on s’ha amagat la primavera?
l'estoig d'idees 