Utopies

El que va començar com un llibre fictici, va acabar canviant la societat.

Sembla que la paraula utopia es torna a posar de moda. No només en els articles de diari i textos filosòfics, sinó també en sèries televisives o discursos polítics. Els diccionaris d’ara ens diuen que és un ideal no realitzable. Però això no fou sempre així. Tot va començar amb un llibre fa quasi 500 anys.

«Utopia» de Thomas More

El 1516 Thomas More, un pensador i polític, va publicar el llibre «De l’estat ideal d’una república a la nova illa d’Utopia», que tothom coneix per «Utopia». Thomas More va detectar moltes injustícies socials en el seu país natal, Anglaterra, això el va motivar a la recerca d’una alternativa a la monarquia en què vivia. Al principi del llibre descriu com la pobresa, així com les lleis injustes i impracticables causen la criminalitat. Tot seguit proposa una alternativa, un lloc on tothom viu igual de bé: l’illa d’Utopia. Aquí ningú no necessita diners: menjar, vestits i oci són gratuïts i distribuïts de forma igualitària. No és el primer escriptor que s’imagina un lloc o societat ideal per viure, però és el primer que utilitza la paraula utopia.

Una paraula inventada

Thomas More va inventar aquesta paraula. De fet té dos significats. Per una banda No-lloc i per l’altra Bon-lloc. Es basa sobre les paraules greges topos, que vol dir lloc, així que ou (no) i eu (bé). El fet que ambdós prefixes es pronuncien igual a l’anglès, permet aquest joc de paraules. Utopia és el No-lloc, perquè aquesta illa no existeix, ni la població que hi viu. A la vegada és el Bon-lloc, perquè la seva societat és ideal, la vida en aquesta illa és igualitària per a tothom.

Utopies literàries

El llibre de More va ser la primera de moltes utopies literàries. Com va agradar els lectors, molts escriptors el van imitar. Durant els pròxims centenars es van publicar diversos llibres que descrivien països ideals inventats. Entre altres «Gargantúa i Pantagruel» de François Rabelais, «La nova Atlàntida» de Francis Bacon o «Els viatges de Gulliver» de Jonathan Swift. Encara que moltes vegades foren poc realistes, perquè hi havia per exemple gegants o nans, criticaven les societats en què vivien els autors i proposaven alternatives. Però mai ningú es podia imaginar que podien existir aquests llocs imaginaris.

Utopies socials

Fins al segle XVIII les utopies foren una idea únicament fictícia. La gent pensava que eren irrealitzables. Però després de la Revolució Francesa semblava que els humans podrien aconseguir qualsevol model social. Això va donar lloc a què es reinterpretés la paraula. El No-lloc ara ja no era un lloc impossible sinó únicament un lloc que encara no existia. Els autors a partir d’ara no només s’inventaven llocs imaginaris, també intentaven realitzar-los. Els utopistes socials més coneguts eren els francesos Henri de Saint-Simon, Charles Fourier i Étienne Cabet, així com l’anglès Robert Owen. Buscaven llocs on viure amb els seus seguidors i crear comunitats més igualitàries. Per tant abandonaven fins i tot els seus països natals per anar-se’n als Estats Units, que en aquells moments representava el lloc ideal per a complir somnis.

Distopies

Però aquesta eufòria va acabar un segle després. La gent estava desil·lusionada. Ni el comunisme ni la democràcia, que havien substituït moltes monarquies, havien aconseguit una igualtat social. Encara hi havia pobresa i la desitjada llibertat era si més no limitada. A més a més havien sofert dues Guerres Mundials. Aquest pessimisme vers la humanitat va motivar a autors com George Orwell i Aldous Huxley a descriure el pitjor que podria passar. Les distopies, utopies negatives, van néixer. Aquests llibres projectaven el pitjor dels futurs, partint dels esdeveniments de la seva època. Orwell descriu en la novel·la «1984» una societat on tothom està contínuament vigilat pel Gran Germà i el seu partit únic. Aquests ometen informació al poble per mantenir-lo neci. Huxley al contrari s’imagina en la seva novel·la «Un món feliç» una societat anestesiada per la sobreinformació. No llegeixen, només gaudeixen amb la televisió, festes i drogues. No hi ha llibertat, des del moment de la concepció artificial ja estan dividits en classes socials que tenen obligacions predeterminades. Molta gent creu que ambdós autors han tingut en part raó amb les seves previsions.

Actualitat

Com hem vist la paraula utopia no sempre ha tingut el mateix significat. En temps de More era un espai inventat i irrealitzable, que es limitava a la literatura. Més tard era un ideal que s’havia d’intentar portar a terme. Durant els anys de la Guerra i la Postguerra moltes vegades era entès com alguna cosa impossible. Fins a tal extrem que els autors només tenien un punt de vista negatiu. Però com s’entén aquesta paraula ara mateix? Per comprendre-la des de l’actualitat ens pot ajudar la següent cita, del cineasta argenti Fernando Birri:

Ella està en l’horitzó. M’apropo dos passos, ella s’allunya dos passos més. Camino deu passos i l’horitzó corre deu passos més enllà. Per molt que jo camino mai l’atraparé. Perquè serveix la utopia? Serveix per això: per caminar.

El que Birri vol dir amb aquestes paraules és que la utopia sempre serà irreal, perquè en el moment que la societat s’acosta al pensament utòpic, hi haurà un nou ideal, una nova utopia. Així va evolucionant la societat. Encara que no s’ha realitzat tot allò que els utopistes s’han imaginat, hi ha bastantes coses que s’assemblen avui dia. I això en part és gràcies a aquests pensadors que anhelaven societats ideals. Per tant podríem definir utopia com a un ideal que emprèn als humans a arribar-hi.

 

El cinema primitiu

Pot ser que quan penseu en els inicis del cinema us venen les pel·lícules mudes o en blanc i negre a la memòria. Però abans d’arribar-hi s’havia de descobrir com animar les imatges.

El ser humà sempre ha intentat trobar una manera de representar la vida el més realista possible. En un principi ho va fer a través de la pintura, després amb la fotografia i finalment amb el cinema afegint-hi el moviment. Però sabeu com va començar tot?

Joguines òptiques
Tot va començar amb unes joguines, amb noms força estranys i llargs, que reproduïen seqüències molt curtes. Les imatges que utilitzaven eren dibuixos.

Taumatrop: Imagineu-vos un disc amb un dibuix a cada banda (per exemple amb un ocell per una i una gàbia per l’altra) i dos fils penjats als extrems oposats. Si es torcen i es deixen anar, les imatges s’ajunten formant-ne una única. Així sembla que l’ocell estigui dins de la gàbia. És molt fàcil fer-ho a casa. Proveu-ho!

Fenaquistoscopi: El podeu fer també a casa. 1) Retalleu un cercle gran i un més petit de cartó. 2) Dividiu-los en vuit parts iguals i marqueu les separacions amb llapis. 3) Al marge del disc gran on teniu les marques feu una petita ranura. 4) Dibuixeu una seqüencia de moviment sobre el disc petit. Un moviment en cada part. Intenteu que sigui cíclic, és a dir que el moviment comença de la mateixa manera que acaba. Podria ser, per exemple, una pilota botant. 5) Ara encoleu el disc petit sobre el gran. 6) Per acabar només cal fer un forat al mig i passar-hi un filferro. Si gireu el disc davant d’un mirall i mireu per les ranures veureu com el vostre dibuix pren moviment, és a dir que s’anima.

Però com és que de dos dibuixos diferents al final n’acabem veient un de sol? O que una sèrie de dibuixos acabi sent un moviment? El truc és una il·lusió òptica que s’anomena persistència de la visió. Les imatges es queden una dècima de segon retinguts a sobre l’ull, així se superposen una amb la següent al cervell. Això provoca que es vegin els dibuixos seguits. El cinema aprofita aquesta peculiaritat del cervell humà per a crear efecte imatges en moviment. Perquè això passi es necessiten un mínim de 10 imatges per segon, si en fossin menys, el nostre cervell no seria capaç de veure el moviment, veuria únicament imatges estàtiques. Al cinema mut utilitzava 16 i les pel·lícules actuals 24 imatges.

El cinematògraf
Les primeres pel·lícules es van gravar el 1895 amb un cinematògraf inventat pels germans Lumière. Aquesta màquina va ser capaç de gravar i projectar les imatges en moviment. La primera sessió de cinema va tenir lloc en un cafè de Paris. Els germans havien filmat escenes quotidianes, com ara un dinar familiar, la sortida dels treballadors de la fàbrica o un jardiner regant. Totes les gravacions es van fer amb la càmera estàtica que filmava el que passava davant de l’objectiu de la càmera durant aproximadament un minut. Aquests curts van ser els primers documentals.

El cinema, colonització del món
Us podeu imaginar que té el cinema primitiu i la colonització en comú? Ambos tenen l’afany de conquerir el món, és a dir que volen apropiar-se de paisatges exòtics. Ho fan amb una certa agressivitat. Això queda reflectit, per exemple, en l’expressió «captar una imatge» (shot, disparar, en anglès). També el fusell fotogràfic, un invent anterior al cinematògraf que captava 12 fotos en un segon, ho recorda. No és d’estranyar que entre les primeres filmacions hi havia les de les guerres d’independència, com ara la de Cuba (1898) o de Filipines (1899-1902). També era típic filmar paisatges amb la càmera estàtica o en moviment, per exemple des d’un tren o vaixell.

Trens-cine
Trobem també un altre paral·lelisme entre els viatges de tren i el cinema primitiu. De fet els primers cines eren cotxes de tren a les fires d’atraccions, com l’Hale’s Tour, que inclòs imitaven el moviment del tren. En ambdós llocs l’espectador o viatger està assegut mentre que observa una imatge en moviment.

Cinema espectacle
Fins aquell moment el cinema va ser una representació simplement documental. El primer a donar-li un caire d’espectacle va ser Georges Méliès. Ja en la primera sessió de cine dels germans Lumière, a la qual va assistir, tenia clar quin potencial tenia aquest invent. Quan va intentar comprar la màquina, els Lumière es van negar, justificant que l’invent era merament científic i no estava destinat a l’espectacle. El va comprar uns anys més tard a un altre inventor. Des de llavors el va utilitzar en els seus espectacles de màgia i il·lusionisme. Méliès no enregistrava la realitat si no gravava petites històries fantàstiques amb personatges, disfresses, en llocs imaginaris, utilitzant màgia i trucs, inclòs va crear els primers efectes especials. A través del cinema va ser capaç de manipular la realitat.

Nickelodeon
El 1905 es va obrir el primer cinema fix. Fins llavors les pel·lícules, sempre obres curtes, foren presentades en els trens-cine, teatres o cafès i el públic que hi assistia era de classe popular. Amb l’obertura de les Nickelodeons s’hi va afegir la classe burgesa i les pel·lícules es van fer més llargues. El nom Nickelodeon deriva de la paraula grega odeon per a teatre i el nom nickel, una moneda que valia 5 cèntims, el que costava l’entrada. Al mateix temps Edison, el conegut inventor i cineasta, va obrir un dels primers estudis de gravació. Aquí va ampliar les tècniques del cinema: plans, zoom, moviment i muntatge foren introduïts, deixant pas al cinema modern.

Escafandre

Quan Charles Deane va idear el primer escafandre l’any 1823 no s’imaginava pas a persones caminant sota l’aigua. Malgrat que Leonardo da Vinci havia inventat ja un prototip per aquest ús, fins a la data ningú no havia realitzat tal aventura poca-solta: l’humà podria conquerir les muntanyes, selves i inclòs l’aire, però el fons del mar, no.

No, quan Charles Deane ideava el primer escafandre pensava a salvar vides. Vides amenaçades pel foc. Si, l’idea era bona: construir un casc que permetia als bombers respirar en els espais envaïts pel fum. Però el model fallava. Els bombers es negaven a utilitzar-lo. Els feia poca gràcia caminar entre el foc amb un casc metàl·lic, que s’escalfava a temperatures inhumanes.

No, l’invent no tenia pas cap funcionalitat. Però un inventor mai no renuncia a un bon invent. Un inventor busca un ús alternatiu. I així ho va fer Charles Deane amb l’ajuda del seu germà John. On es podria aprofitar un casc que proporcionava aire al seu usuari? Com bons inventors van donar voltes a l’assumpte i finalment hi van caure: sota l’aigua.

Amb l’ajuda de Augustus Siebe van modificar el primer invent adaptant-lo al nou medi. Així van crear un dels primers escafandres que finalment permetrien a l’humà arribar a llocs totalment desconeguts fins llavors. Amb el que no contaven aquesta vegada era en la desaparició de més d’un submarinista. Algunes vegades pujaven els vestits de busseig vuits. Què passava?

Un fenomen anomenat squeeze acabava de forma catastròfica amb els atrevits caminadors dels oceans. L’aire escapava amb tanta força de l’escafandre que a causa del canvi de pressió els submarinistes eren literalment xuclats per la mànega. L’únic que en donava testimoni eren els ossos dins del vestit.

 

Cangur

Què dius?

 

La llegenda diu que, quan James Cook, el gran capità i explorador anglès, va arribar a Austràlia i va preguntar als aborígens com es deia aquest animal estrany, li van respondre: “kan-goo-roo”. Per ell va ser clar, ja tenia nom aquest animal exòtic. Però ells es van quedar ben iguals, ja que ningú no va respondre a la seva pregunta “Què dius?”.