On s’ha amagat?

—Va, Mama, que ja quasi hi som…

Sempre les mateixes presses, res no pot anar prou ràpid, mai hi som a temps, a ell ja li agradaria estar sempre un pas més endavant, una mica més avançat i més lluny. Per ell el temps és un company amb qui jugar a fet i amagar i jo sóc l’àrbitre que intenta atrapar-los, però que sempre es queda un pas enrere. Per tant segueixo, no hi ha espai per aturar-me, per això és la nit.

—Què la trobem segur amunt de tot, no pot desaparèixer així com així, no Mama?

No, no pot desaparèixer així com així, penso, però evidentment no l’hem gaudit aquest any.

Cada pas que faig em provoca explosions de suor. En Biel en canvi no sembla afectar-lo per res aquesta calor. A mi pel contrari em roben l’aire, la calor i la insaciable curiositat d’en Biel, que no es pararia mai.

—Tu creus que podria amagar-se sota una pedra. O pot ser sobre un arbre. Si busquem bé la trobarem segur?

Dubto de la nostra sort. Jo crec que cada vegada la perdem una mica més, i enguany ja no vol aparèixer per res. Però aquest raonament no podrà saciar a en Biel. Per tant seguim cap amunt. Queda poc per arribar al bosc, a la desitjada ombra que ens protegirà d’aquest sol sahàric.

Finalment hi arribem, jo amb passos pesats, en Biel amb el típic pas volador d’un nen de cinc anys. No para d’aixecar pedres i escorcollar cada una de les branques dels arbres. Després de deu minuts, deu minuts que per ell representen una eternitat, deu minuts que a mi em serveixen per recuperar una mica de forces en la tranquil·litat del bosc, pregunta desesperadament, tan desesperadament com em sento jo:

—Però on s’ha amagat la primavera?

Què és?

El que és el calaix pel sastre és l’estoig per l’escriptor. Un lloc on no només guarda el material necessari per escriure, sinó també tots aquests objectes perduts per allà, que quan els agafa a la mà li porten a un temps i espai llunyà, que li deixa viatjar a altres mons. També hi trobem les paperetes omplertes amb paraules –alienes i pròpies– idees efímeres, que algun dia volen ser transformades en duradores.

En aquest bloc buido el meu estoig davant vostre i transformo el seu interior en quelcom perdurable, si més no fins que s’acabi l’era d’internet i tot allò que flota en el seu espai infinit desaparegui dins d’un forat negre. Us ensenyaré objectes perduts, paraules oblidades, històries viscudes i opinions creades.

L’estoig d’idees és aquest espai que em permet ordenar el meu poti-poti mental en pestanyes, els calaixos de l’època digital. Cliqueu-les i descobriu quin món fantàstic s’amaga rere cadascuna.