Utopies

El que va començar com un llibre fictici, va acabar canviant la societat.

Sembla que la paraula utopia es torna a posar de moda. No només en els articles de diari i textos filosòfics, sinó també en sèries televisives o discursos polítics. Els diccionaris d’ara ens diuen que és un ideal no realitzable. Però això no fou sempre així. Tot va començar amb un llibre fa quasi 500 anys.

«Utopia» de Thomas More

Emoorel 1516 Thomas More, un pensador i polític, va publicar el llibre «De l’estat ideal d’una república a la nova illa d’Utopia», que tothom coneix per «Utopia». Thomas More va detectar moltes injustícies socials en el seu país natal, Anglaterra, això el va motivar a la recerca d’una alternativa a la monarquia en què vivia. Al principi del llibre descriu com la pobresa, així com les lleis injustes i impracticables causen la criminalitat. Tot seguit proposa una alternativa, un lloc on tothom viu igual de bé: l’illa d’Utopia. Aquí ningú no necessita diners: menjar, vestits i oci són gratuïts i distribuïts de forma igualitària. No és el primer escriptor que s’imagina un lloc o societat ideal per viure, però és el primer que utilitza la paraula utopia.

Una paraula inventada

Thomas More va inventar aquesta paraula. De fet té dos significats. Per una banda No-lloc i per l’altra Bon-lloc. Es basa sobre les paraules greges topos, que vol dir lloc, així que ou (no) i eu (bé). El fet que ambdós prefixes es pronuncien igual a l’anglès, permet aquest joc de paraules. Utopia és el No-lloc, perquè aquesta illa no existeix, ni la població que hi viu. A la vegada és el Bon-lloc, perquè la seva societat és ideal, la vida en aquesta illa és igualitària per a tothom.

Utopies literàries

El llibre de More va ser la primera de moltes utopies literàries. Com va agradar els lectors, molts escriptors el van imitar. Durant els pròxims centenars es van publicar diversos llibres que descrivien països ideals inventats. Entre altres «Gargantúa i Pantagruel» de François Rabelais, «La nova Atlàntida» de Francis Bacon o «Els viatges de Gulliver» de Jonathan Swift. Encara que moltes vegades foren poc realistes, perquè hi havia per exemple gegants o nans, criticaven les societats en què vivien els autors i proposaven alternatives. Però mai ningú es podia imaginar que podien existir aquests llocs imaginaris.

Utopies socials

utopia1 Fins al segle XVIII les utopies foren una idea únicament fictícia. La gent pensava que eren irrealitzables. Però després de la Revolució Francesa semblava que els humans podrien aconseguir qualsevol model social. Això va donar lloc a què es reinterpretés la paraula. El No-lloc ara ja no era un lloc impossible sinó únicament un lloc que encara no existia. Els autors a partir d’ara no només s’inventaven llocs imaginaris, també intentaven realitzar-los. Els utopistes socials més coneguts eren els francesos Henri de Saint-Simon, Charles Fourier i Étienne Cabet, així com l’anglès Robert Owen. Buscaven llocs on viure amb els seus seguidors i crear comunitats més igualitàries. Per tant abandonaven fins i tot els seus països natals per anar-se’n als Estats Units, que en aquells moments representava el lloc ideal per a complir somnis.

Distopies

big-brother-is-watching-youPerò aquesta eufòria va acabar un segle després. La gent estava desil·lusionada. Ni el comunisme ni la democràcia, que havien substituït moltes monarquies, havien aconseguit una igualtat social. Encara hi havia pobresa i la desitjada llibertat era si més no limitada. A més a més havien sofert dues Guerres Mundials. Aquest pessimisme vers la humanitat va motivar a autors com George Orwell i Aldous Huxley a descriure el pitjor que podria passar. Les distopies, utopies negatives, van néixer. Aquests llibres projectaven el pitjor dels futurs, partint dels esdeveniments de la seva època. Orwell descriu en la novel·la «1984» una societat on tothom està contínuament vigilat pel Gran Germà i el seu partit únic. Aquests ometen informació al poble per mantenir-lo neci. Huxley al contrari s’imagina en la seva novel·la «Un món feliç» una societat anestesiada per la sobreinformació. No llegeixen, només gaudeixen amb la televisió, festes i drogues. No hi ha llibertat, des del moment de la concepció artificial ja estan dividits en classes socials que tenen obligacions predeterminades. Molta gent creu que ambdós autors han tingut en part raó amb les seves previsions.

Actualitat

strassenschildCom hem vist la paraula utopia no sempre ha tingut el mateix significat. En temps de More era un espai inventat i irrealitzable, que es limitava a la literatura. Més tard era un ideal que s’havia d’intentar portar a terme. Durant els anys de la Guerra i la Postguerra moltes vegades era entès com alguna cosa impossible. Fins a tal extrem que els autors només tenien un punt de vista negatiu. Però com s’entén aquesta paraula ara mateix? Per comprendre-la des de l’actualitat ens pot ajudar la següent cita, del cineasta argenti Fernando Birri:

Ella està en l’horitzó. M’apropo dos passos, ella s’allunya dos passos més. Camino deu passos i l’horitzó corre deu passos més enllà. Per molt que jo camino mai l’atraparé. Perquè serveix la utopia? Serveix per això: per caminar.

El que Birri vol dir amb aquestes paraules és que la utopia sempre serà irreal, perquè en el moment que la societat s’acosta al pensament utòpic, hi haurà un nou ideal, una nova utopia. Així va evolucionant la societat. Encara que no s’ha realitzat tot allò que els utopistes s’han imaginat, hi ha bastantes coses que s’assemblen avui dia. I això en part és gràcies a aquests pensadors que anhelaven societats ideals. Per tant podríem definir utopia com a un ideal que emprèn als humans a arribar-hi.

 

Anuncis

Dia internacional del llibre infantil 2015

 

 

DILI_2015_catMoltes cultures, una història

de Marwa al Aqroubi  (Traducció de ClijCat)

“Parlem idiomes diferents i venim de diferents orígens, però compartim les mateixes històries”
Contes del món…, contes tradicionals
És la mateixa història per a tothom
En veus diferents
En colors diferents
No obstant això, segueix sent sempre…
Inici…
Argument…
I final…
És la mateixa història que tots coneixem i estimem
Que escoltem
En versions diferents i amb diferents veus
Però sempre és el mateix
Hi ha un heroi…, una princesa… i un dolent
Sense que importi la llengua o els seus noms,
Ni els seus rostres…
Sempre és el mateix
Inici,
Argument
I final
Sempre l’heroi…, la princesa i el dolent
Sense canvis a través dels segles
Ens fan companyia
Ens xiuxiuegen en els somnis
Ens bressolen per dormir
Les seves veus fa temps que van marxar
Però viuen per sempre en els nostres cors
Perquè ens uneixen en una terra de misteri i imaginació
Perquè que totes les diferents cultures es fonen en Una Història. 

El cinema primitiu

Pot ser que quan penseu en els inicis del cinema us venen les pel·lícules mudes o en blanc i negre a la memòria. Però abans d’arribar-hi s’havia de descobrir com animar les imatges.Murnau

El ser humà sempre ha intentat trobar una manera de representar la vida el més realista possible. En un principi ho va fer a través de la pintura, després amb la fotografia i finalment amb el cinema afegint-hi el moviment. Però sabeu com va començar tot?

Joguines òptiques
Tot va començar amb unes joguines, amb noms força estranys i llargs, que reproduïen seqüències molt curtes. Les imatges que utilitzaven eren dibuixos.

taumatropoTaumatrop: Imagineu-vos un disc amb un dibuix a cada banda (per exemple amb un ocell per una i una gàbia per l’altra) i dos fils penjats als extrems oposats. Si es torcen i es deixen anar, les imatges s’ajunten formant-ne una única. Així sembla que l’ocell estigui dins de la gàbia. És molt fàcil fer-ho a casa. Proveu-ho!

fenaquistiscopiFenaquistoscopi: El podeu fer també a casa. 1) Retalleu un cercle gran i un més petit de cartó. 2) Dividiu-los en vuit parts iguals i marqueu les separacions amb llapis. 3) Al marge del disc gran on teniu les marques feu una petita ranura. 4) Dibuixeu una seqüencia de moviment sobre el disc petit. Un moviment en cada part. Intenteu que sigui cíclic, és a dir que el moviment comença de la mateixa manera que acaba. Podria ser, per exemple, una pilota botant. 5) Ara encoleu el disc petit sobre el gran. 6) Per acabar només cal fer un forat al mig i passar-hi un filferro. Si gireu el disc davant d’un mirall i mireu per les ranures veureu com el vostre dibuix pren moviment, és a dir que s’anima.

Però com és que de dos dibuixos diferents al final n’acabem veient un de sol? O que una sèrie de dibuixos acabi sent un moviment? El truc és una il·lusió òptica que s’anomena persistència de la visió. Les imatges es queden una dècima de segon retinguts a sobre l’ull, així se superposen una amb la següent al cervell. Això provoca que es vegin els dibuixos seguits. El cinema aprofita aquesta peculiaritat del cervell humà per a crear efecte imatges en moviment. Perquè això passi es necessiten un mínim de 10 imatges per segon, si en fossin menys, el nostre cervell no seria capaç de veure el moviment, veuria únicament imatges estàtiques. Al cinema mut utilitzava 16 i les pel·lícules actuals 24 imatges.

El cinematògraf
el-regador-regadoLes primeres pel·lícules es van gravar el 1895 amb un cinematògraf inventat pels germans Lumière. Aquesta màquina va ser capaç de gravar i projectar les imatges en moviment. La primera sessió de cinema va tenir lloc en un cafè de Paris. Els germans havien filmat escenes quotidianes, com ara un dinar familiar, la sortida dels treballadors de la fàbrica o un jardiner regant. Totes les gravacions es van fer amb la càmera estàtica que filmava el que passava davant de l’objectiu de la càmera durant aproximadament un minut. Aquests curts van ser els primers documentals.

El cinema, colonització del món
marey_fusil_photoUs podeu imaginar que té el cinema primitiu i la colonització en comú? Ambos tenen l’afany de conquerir el món, és a dir que volen apropiar-se de paisatges exòtics. Ho fan amb una certa agressivitat. Això queda reflectit, per exemple, en l’expressió «captar una imatge» (shot, disparar, en anglès). També el fusell fotogràfic, un invent anterior al cinematògraf que captava 12 fotos en un segon, ho recorda. No és d’estranyar que entre les primeres filmacions hi havia les de les guerres d’independència, com ara la de Cuba (1898) o de Filipines (1899-1902). També era típic filmar paisatges amb la càmera estàtica o en moviment, per exemple des d’un tren o vaixell.

Trens-cine
halestours3Trobem també un altre paral·lelisme entre els viatges de tren i el cinema primitiu. De fet els primers cines eren cotxes de tren a les fires d’atraccions, com l’Hale’s Tour, que inclòs imitaven el moviment del tren. En ambdós llocs l’espectador o viatger està assegut mentre que observa una imatge en moviment.

Cinema espectacle
popmast-melies-troublesomehFins aquell moment el cinema va ser una representació simplement documental. El primer a donar-li un caire d’espectacle va ser Georges Méliès. Ja en la primera sessió de cine dels germans Lumière, a la qual va assistir, tenia clar quin potencial tenia aquest invent. Quan va intentar comprar la màquina, els Lumière es van negar, justificant que l’invent era merament científic i no estava destinat a l’espectacle. El va comprar uns anys més tard a un altre inventor. Des de llavors el va utilitzar en els seus espectacles de màgia i il·lusionisme. Méliès no enregistrava la realitat si no gravava petites històries fantàstiques amb personatges, disfresses, en llocs imaginaris, utilitzant màgia i trucs, inclòs va crear els primers efectes especials. A través del cinema va ser capaç de manipular la realitat.

Nickelodeon
Nickelodeon_12El 1905 es va obrir el primer cinema fix. Fins llavors les pel·lícules, sempre obres curtes, foren presentades en els trens-cine, teatres o cafès i el públic que hi assistia era de classe popular. Amb l’obertura de les Nickelodeons s’hi va afegir la classe burgesa i les pel·lícules es van fer més llargues. El nom Nickelodeon deriva de la paraula grega odeon per a teatre i el nom nickel, una moneda que valia 5 cèntims, el que costava l’entrada. Al mateix temps Edison, el conegut inventor i cineasta, va obrir un dels primers estudis de gravació. Aquí va ampliar les tècniques del cinema: plans, zoom, moviment i muntatge foren introduïts, deixant pas al cinema modern.

Cómo fracasé en la vida de Bertrand Santini i Bertrand Gatignol

  como fracase en la vida1Cómo fracasé en la vida; Text i il·lustracions de Bertrand Santini i Bertrand Gatignol; Títol original Comment j’ai raté ma vie; Traducció de Alvar Zaid; 40 pàgines, 21 x 21 cm, cartoné; Thule Ediciones; Any de publicació 2010, de l’original 2010

La gràcia d’aquest llibre resulta de la narrativa contraposada de text i imatge. Mentre les il·lustracions deixen intuir una infància afligida d’un protagonista pobre, solitari, ximple i lleig, l’adultesa del qual es converteix en feliç, reeixida, rica i ell maco i estimat, el text ens confirma exactament el contrari.

como fracase en la vida2L’estil il·lustratiu és de dibuix lineal, al que els artistes han afegit de forma digital ombres grises. Les parts més il·luminades de les il·lustracions ajuden en la lectura visual del llibre. Només apareix un color, en únicament quatre pàgines: un conillet de color rosa -l’únic color del llibre- que simbolitza la infància. Aquest s’escapa del protagonista el dia que és fa major i no el torna a trobar fins a l’última pàgina, ja com a vell, del llibre, l’única sense text, deixant al lector la seva interpretació.


como fracase en la vida3El llibre qüestiona els valors i ideals de la vida. Tracta de l’amor, l’amistat, les riqueses, l’èxit, les influències, el materialisme, la felicitat i el benestar. Proposa al lector replantejar-se la vida. El joc de text-imatge suscita a partir d’una cita inicial: “‘Si con cincuenta años, no tiens un rolex, entonces has fracasado en la vida.’ Jacques Séguéla, publicista”

Recomano molt aquest àlbum, grandiós exemple que aquest gènere és capaç de fer amb poques paraules i detallades il·lustracions.

 

A la garjola! de Henri Meunier i Nathalie Choux

A la garjola!A la garjola!; Text d’Henri Meunier i il·lustracions de Nathalie Choux; Títol original Au panier!; Traducció de Pere Comellas; 32 pàgines, 17 x 17 cm, cartoné; Editorial Takatuka; Any de publicació 2011, de l’original 2004

Un llibre educatiu que parla sobre la intolerància, el racisme i la solidaritat. Un nen observa com la policia demana la documentació a visitants del parc (una dona negre, un gat verd i un ocell rosa) pel simple fet de tenir un aspecte diferent. És un llibre divertit que convida als lectors reflexionar sobre els drets humans.

A la Garjola!

Aquest llibre es dirigeix a un públic de primers lectors (el text juga amb la lletra lligada i de pal), però com passa tantes vegades amb els àlbums il·lustrats, és totalment recomanable per lectors de qualsevol edat. Les repeticions com la rima del text, faciliten la lectura pels més menuts. Els colors de les imatges subratllen les diferències, així com les semblances: la dona té un color de pell diferent dels altres, però a la vegada és tant rosa (humana) com tothom; les expressions dels visitants del parc demostren la por, la impotència, la indignació i el rebuig que provoca aquest abús de poder.A la garjola!

A la garjola! encaixa en la tradició de la LIJ que sensibilitza des de principis del segle XX i sobretot a patir dels anys 80 sobre temes com la immigració, la multiculturalitat i la integració social. A ser un tema vigent s’han publicat en els últims anys una sèrie de llibres com Madlenka (2000) de Peter Sis, L’illa (2002) de Armin Greder o Emigrants (2006) de Shaun Tan.