Quan Charles Deane va idear el primer escafandre l’any 1823 no s’imaginava pas a persones caminant sota l’aigua. Malgrat que Leonardo da Vinci havia inventat ja un prototip per aquest ús, fins a la data ningú no havia realitzat tal aventura poca-solta: l’humà podria conquerir les muntanyes, selves i inclòs l’aire, però el fons del mar, no.
No, quan Charles Deane ideava el primer escafandre pensava a salvar vides. Vides amenaçades pel foc. Si, l’idea era bona: construir un casc que permetia als bombers respirar en els espais envaïts pel fum. Però el model fallava. Els bombers es negaven a utilitzar-lo. Els feia poca gràcia caminar entre el foc amb un casc metàl·lic, que s’escalfava a temperatures inhumanes.
No, l’invent no tenia pas cap funcionalitat. Però un inventor mai no renuncia a un bon invent. Un inventor busca un ús alternatiu. I així ho va fer Charles Deane amb l’ajuda del seu germà John. On es podria aprofitar un casc que proporcionava aire al seu usuari? Com bons inventors van donar voltes a l’assumpte i finalment hi van caure: sota l’aigua.
Amb l’ajuda de Augustus Siebe van modificar el primer invent adaptant-lo al nou medi. Així van crear un dels primers escafandres que finalment permetrien a l’humà arribar a llocs totalment desconeguts fins llavors. Amb el que no contaven aquesta vegada era en la desaparició de més d’un submarinista. Algunes vegades pujaven els vestits de busseig vuits. Què passava?
Un fenomen anomenat squeeze acabava de forma catastròfica amb els atrevits caminadors dels oceans. L’aire escapava amb tanta força de l’escafandre que a causa del canvi de pressió els submarinistes eren literalment xuclats per la mànega. L’únic que en donava testimoni eren els ossos dins del vestit.
l'estoig d'idees 