Pot ser que quan penseu en els inicis del cinema us venen les pel·lícules mudes o en blanc i negre a la memòria. Però abans d’arribar-hi s’havia de descobrir com animar les imatges.
El ser humà sempre ha intentat trobar una manera de representar la vida el més realista possible. En un principi ho va fer a través de la pintura, després amb la fotografia i finalment amb el cinema afegint-hi el moviment. Però sabeu com va començar tot?
Joguines òptiques
Tot va començar amb unes joguines, amb noms força estranys i llargs, que reproduïen seqüències molt curtes. Les imatges que utilitzaven eren dibuixos.
Taumatrop: Imagineu-vos un disc amb un dibuix a cada banda (per exemple amb un ocell per una i una gàbia per l’altra) i dos fils penjats als extrems oposats. Si es torcen i es deixen anar, les imatges s’ajunten formant-ne una única. Així sembla que l’ocell estigui dins de la gàbia. És molt fàcil fer-ho a casa. Proveu-ho!
Fenaquistoscopi: El podeu fer també a casa. 1) Retalleu un cercle gran i un més petit de cartó. 2) Dividiu-los en vuit parts iguals i marqueu les separacions amb llapis. 3) Al marge del disc gran on teniu les marques feu una petita ranura. 4) Dibuixeu una seqüencia de moviment sobre el disc petit. Un moviment en cada part. Intenteu que sigui cíclic, és a dir que el moviment comença de la mateixa manera que acaba. Podria ser, per exemple, una pilota botant. 5) Ara encoleu el disc petit sobre el gran. 6) Per acabar només cal fer un forat al mig i passar-hi un filferro. Si gireu el disc davant d’un mirall i mireu per les ranures veureu com el vostre dibuix pren moviment, és a dir que s’anima.
Però com és que de dos dibuixos diferents al final n’acabem veient un de sol? O que una sèrie de dibuixos acabi sent un moviment? El truc és una il·lusió òptica que s’anomena persistència de la visió. Les imatges es queden una dècima de segon retinguts a sobre l’ull, així se superposen una amb la següent al cervell. Això provoca que es vegin els dibuixos seguits. El cinema aprofita aquesta peculiaritat del cervell humà per a crear efecte imatges en moviment. Perquè això passi es necessiten un mínim de 10 imatges per segon, si en fossin menys, el nostre cervell no seria capaç de veure el moviment, veuria únicament imatges estàtiques. Al cinema mut utilitzava 16 i les pel·lícules actuals 24 imatges.
El cinematògraf
Les primeres pel·lícules es van gravar el 1895 amb un cinematògraf inventat pels germans Lumière. Aquesta màquina va ser capaç de gravar i projectar les imatges en moviment. La primera sessió de cinema va tenir lloc en un cafè de Paris. Els germans havien filmat escenes quotidianes, com ara un dinar familiar, la sortida dels treballadors de la fàbrica o un jardiner regant. Totes les gravacions es van fer amb la càmera estàtica que filmava el que passava davant de l’objectiu de la càmera durant aproximadament un minut. Aquests curts van ser els primers documentals.
El cinema, colonització del món
Us podeu imaginar que té el cinema primitiu i la colonització en comú? Ambos tenen l’afany de conquerir el món, és a dir que volen apropiar-se de paisatges exòtics. Ho fan amb una certa agressivitat. Això queda reflectit, per exemple, en l’expressió «captar una imatge» (shot, disparar, en anglès). També el fusell fotogràfic, un invent anterior al cinematògraf que captava 12 fotos en un segon, ho recorda. No és d’estranyar que entre les primeres filmacions hi havia les de les guerres d’independència, com ara la de Cuba (1898) o de Filipines (1899-1902). També era típic filmar paisatges amb la càmera estàtica o en moviment, per exemple des d’un tren o vaixell.
Trens-cine
Trobem també un altre paral·lelisme entre els viatges de tren i el cinema primitiu. De fet els primers cines eren cotxes de tren a les fires d’atraccions, com l’Hale’s Tour, que inclòs imitaven el moviment del tren. En ambdós llocs l’espectador o viatger està assegut mentre que observa una imatge en moviment.
Cinema espectacle
Fins aquell moment el cinema va ser una representació simplement documental. El primer a donar-li un caire d’espectacle va ser Georges Méliès. Ja en la primera sessió de cine dels germans Lumière, a la qual va assistir, tenia clar quin potencial tenia aquest invent. Quan va intentar comprar la màquina, els Lumière es van negar, justificant que l’invent era merament científic i no estava destinat a l’espectacle. El va comprar uns anys més tard a un altre inventor. Des de llavors el va utilitzar en els seus espectacles de màgia i il·lusionisme. Méliès no enregistrava la realitat si no gravava petites històries fantàstiques amb personatges, disfresses, en llocs imaginaris, utilitzant màgia i trucs, inclòs va crear els primers efectes especials. A través del cinema va ser capaç de manipular la realitat.
Nickelodeon
El 1905 es va obrir el primer cinema fix. Fins llavors les pel·lícules, sempre obres curtes, foren presentades en els trens-cine, teatres o cafès i el públic que hi assistia era de classe popular. Amb l’obertura de les Nickelodeons s’hi va afegir la classe burgesa i les pel·lícules es van fer més llargues. El nom Nickelodeon deriva de la paraula grega odeon per a teatre i el nom nickel, una moneda que valia 5 cèntims, el que costava l’entrada. Al mateix temps Edison, el conegut inventor i cineasta, va obrir un dels primers estudis de gravació. Aquí va ampliar les tècniques del cinema: plans, zoom, moviment i muntatge foren introduïts, deixant pas al cinema modern.
l'estoig d'idees 