La llegenda diu que, quan James Cook, el gran capità i explorador anglès, va arribar a Austràlia i va preguntar als aborígens com es deia aquest animal estrany, li van respondre: “kan-goo-roo”. Per ell va ser clar, ja tenia nom aquest animal exòtic. Però ells es van quedar ben iguals, ja que ningú no va respondre a la seva pregunta “Què dius?”.
Carta als nens del mónde Siobhán Parkinson (Traducció de Jordi Ferré i Ybarz)
ELS LECTORS sovint els pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?»
«Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»
Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.
Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.
Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.
Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional.
És, possiblement, el que els humans fan millor.
Seguiu llegint!
51ª edició, 20.000 metres quadrats, més de 1.200 editorials, 74 països, 5 exhibicions, 75 artistes seleccionats per l’Ilustrators Exhibition –entre més de 3.000 candidats, és a dir quasi 16.000 il·lustracions–, més de 30.000 visitants i només 4 dies…
Per digerir tot això calen uns quants dies més. Al final de la fira ja no sabíem què hi havia al principi, ni quins llibres i editorials havíem mirat o ens havien agradat especialment, això si, els nostres peus ens recordaven la feina feta.
El veritable treball d’aquesta fira es fa a casa, des de l’escriptori: repassar targetes, fotos, catàlegs, apunts, etc. Què m’havia agradat? Amb qui em vull posar en contacte? Quina línia editorial es pot recomanar? Què hi ha de nou al mercat? Les preguntes es responen en realitat en els dies després de la fira, quan ja s’han digerit i ordenat totes aquestes impressions.
—Va, Mama, que ja quasi hi som…
Sempre les mateixes presses, res no pot anar prou ràpid, mai hi som a temps, a ell ja li agradaria estar sempre un pas més endavant, una mica més avançat i més lluny. Per ell el temps és un company amb qui jugar a fet i amagar i jo sóc l’àrbitre que intenta atrapar-los, però que sempre es queda un pas enrere. Per tant segueixo, no hi ha espai per aturar-me, per això és la nit.
—Què la trobem segur amunt de tot, no pot desaparèixer així com així, no Mama?
No, no pot desaparèixer així com així, penso, però evidentment no l’hem gaudit aquest any.
Cada pas que faig em provoca explosions de suor. En Biel en canvi no sembla afectar-lo per res aquesta calor. A mi pel contrari em roben l’aire, la calor i la insaciable curiositat d’en Biel, que no es pararia mai.
—Tu creus que podria amagar-se sota una pedra. O pot ser sobre un arbre. Si busquem bé la trobarem segur?
Dubto de la nostra sort. Jo crec que cada vegada la perdem una mica més, i enguany ja no vol aparèixer per res. Però aquest raonament no podrà saciar a en Biel. Per tant seguim cap amunt. Queda poc per arribar al bosc, a la desitjada ombra que ens protegirà d’aquest sol sahàric.
Finalment hi arribem, jo amb passos pesats, en Biel amb el típic pas volador d’un nen de cinc anys. No para d’aixecar pedres i escorcollar cada una de les branques dels arbres. Després de deu minuts, deu minuts que per ell representen una eternitat, deu minuts que a mi em serveixen per recuperar una mica de forces en la tranquil·litat del bosc, pregunta desesperadament, tan desesperadament com em sento jo:
—Però on s’ha amagat la primavera?
El que és el calaix pel sastre és l’estoig per l’escriptor. Un lloc on no només guarda el material necessari per escriure, sinó també tots aquests objectes perduts per allà, que quan els agafa a la mà li porten a un temps i espai llunyà, que li deixa viatjar a altres mons. També hi trobem les paperetes omplertes amb paraules –alienes i pròpies– idees efímeres, que algun dia volen ser transformades en duradores.
En aquest bloc buido el meu estoig davant vostre i transformo el seu interior en quelcom perdurable, si més no fins que s’acabi l’era d’internet i tot allò que flota en el seu espai infinit desaparegui dins d’un forat negre. Us ensenyaré objectes perduts, paraules oblidades, històries viscudes i opinions creades.
L’estoig d’idees és aquest espai que em permet ordenar el meu poti-poti mental en pestanyes, els calaixos de l’època digital. Cliqueu-les i descobriu quin món fantàstic s’amaga rere cadascuna.
l'estoig d'idees 