Acaba el plat! Posa’t el jersei! No juguis amb aquest noi, és una mala influència per tu! No entris al bosc, que és perillós! Deixa de pintar i toca el piano, que ho fas millor!
Ella sap què li convé. Com els polítics saben quants mesos de maternitat li convenen. Com el seu metge sap quina medicina li convé. Com el seu jefe sap quantes hores extres li convenen. Com el seu marit sap quin vestit li convé. Com el seu pare sabia quins estudis li convenien.
Quan Charles Deane va idear el primer escafandre l’any 1823 no s’imaginava pas a persones caminant sota l’aigua. Malgrat que Leonardo da Vinci havia inventat ja un prototip per aquest ús, fins a la data ningú no havia realitzat tal aventura poca-solta: l’humà podria conquerir les muntanyes, selves i inclòs l’aire, però el fons del mar, no.
No, quan Charles Deane ideava el primer escafandre pensava a salvar vides. Vides amenaçades pel foc. Si, l’idea era bona: construir un casc que permetia als bombers respirar en els espais envaïts pel fum. Però el model fallava. Els bombers es negaven a utilitzar-lo. Els feia poca gràcia caminar entre el foc amb un casc metàl·lic, que s’escalfava a temperatures inhumanes.
No, l’invent no tenia pas cap funcionalitat. Però un inventor mai no renuncia a un bon invent. Un inventor busca un ús alternatiu. I així ho va fer Charles Deane amb l’ajuda del seu germà John. On es podria aprofitar un casc que proporcionava aire al seu usuari? Com bons inventors van donar voltes a l’assumpte i finalment hi van caure: sota l’aigua.
Amb l’ajuda de Augustus Siebe van modificar el primer invent adaptant-lo al nou medi. Així van crear un dels primers escafandres que finalment permetrien a l’humà arribar a llocs totalment desconeguts fins llavors. Amb el que no contaven aquesta vegada era en la desaparició de més d’un submarinista. Algunes vegades pujaven els vestits de busseig vuits. Què passava?
Un fenomen anomenat squeeze acabava de forma catastròfica amb els atrevits caminadors dels oceans. L’aire escapava amb tanta força de l’escafandre que a causa del canvi de pressió els submarinistes eren literalment xuclats per la mànega. L’únic que en donava testimoni eren els ossos dins del vestit.
—Aniré a Austràlia el pròxim mes. Vull desafiar-me donant menjar als taurons!
Mentre que tu cada vegada et converteixes en el millor pare, demostrant com un pot superar-se –pujant al Kilimanjaro, tirant-te amb paracaigudes o ballant amb els ossos a l’Alaska–, jo em converteixo en la pitjor mare: «Recolliu ja!», «Acaba’t les cols de Brussel·les», «No pintis la paret»…
—Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida —no va poder evitar pensar en aquestes paraules, que el seu pare li havia repetit una i altra vegada durant els anys de la seva infància.
—Aquest maleït arc s’ha de poder tensar d’alguna forma —va renegar mentre que va empenyar la pala amb els peus i va estirar de la corda amb les mans.
L’arc, que no es va moure ni un dit, era una peça antiquíssima, heretada de pare a fill des de fa generacions. Venia conjuntament amb un elm beneït per la santíssima Bilibana i guarnit amb plomes de milaguenya i una cuirassa d’un sauropedius (una mena de tortuga gegant) orlat amb una bordura de plata amb el gravat de la flor del regne de Paragonia, símbol de grandesa i fortalesa.
Samanuri era l’últim membre d’una família d’arquers adjuntats des de fa segles al rei. Havien participat en les grans croades contra els pilipanis, en les guerres morades i en la mítica batalla d’Arsanes. Entre els seus avantpassats hi havia l’imponent Sogatu de Nurcia, el magnífic Siduai de Mossa i l’inoblidable Susalo de Loria, que, com explica la llegenda familiar, va matar amb només una fletxa el gegant Xauni.
Ara li tocava a ell fer justícia a la seva estirp. Però Samanuri no era tan alt i robust com els seus antecessors. No, Samanuri era més aviat baixet com la seva mare i, bé que de constitució atlètica, ja que va entrenar tota la seva vida per equivaler al seu pare, no era capaç d’estirar l’arc amb ambdues mans, simplement perquè no hi arribava de proporció.
Així assegut a sobre d’un tamboret, recòndit sota la cuirassa, intentant estirar l’arc amb mans i peus, només va poder pensar en les paraules del seu pare: —Per ser algú en la vida has de ser gran i fort. Els més menuts i febles no s’imposen mai a la vida.
Encara em recordo vivament de la primera vegada que et van dir Tormenta. Corrents, amb llàgrimes als ulls, vas córrer als meus braços protectors i em vas dir: —El Cisco em diu l’Atropelladora.
—I això et molesta? —et vaig preguntar.
—Si —em vas confessar.
—I li has dit?
—És clar. Li he dit: «I tu ets un Fracasadisco».
—Saps, tresor, si li contestes amb un malnom, fas el mateix que ell. Per tant seguirà dient-te pel teu —em vas mirar amb ulls grossos i podia veure com intentaves solucionar aquest conflicte. Per tant et vaig proposar: —Si no vols que et digui l’Atropelladora li has de dir que no t’agrada. O proposar un altre nom. Com voldries que et digui?
—La Tormenta delirant! —i convençuda d’aquell sobrenom vas tornar a jugar amb en Cisco.
Poc després vam sentir: —Va Tormenta, anem a ensenyar a aquests dos ganduls que no hi ha equip més ràpid que tu i jo.
Una tempesta sempre has sigut, al que ja no em recordo és quan vam començar a dir-te tothom per aquest nom.
l'estoig d'idees 